Mongolia es el primer pais on hem estat fora d'Europa, al ser “novatus” anavem acollonits, i no va ser de gran ajuda el primer contacte amb el consulat, on van ser una mica desagradables. Mes endevant vam veure que aquesta actitut era comu amb moltes ambaixades, i ara ja no ens hi amoinem.
A l'avio vam coneixer la primera persona mongola, que no entenia gaire que anavem a fer al seu pais. Segons ella nomes hi havia “bad people”, pero res d'aixo, el que vam trobar va ser un pais fantastic amb una gent molt xafardera i curiosa.
El primer dia vam extendre el visat per dos mesos i practicament no el vam ensenyar a ningu fins l'ultim dia al marxar. A partir d'aqui a viure i a disfrutar de Mongolia, de la gent, dels paisatges, del silenci...
L'estil de vida nomada que tenen, ha permes que ens sentissim com a casa cada cop que hem plantat la tenda. Cada vespre un cop instal·lats ens arribava alguna visita-sorpresa a cavall, els convidavem a menjar quatre galetes i quan veien que et posaves a cuinar, marxaven sempre somriguent.
Mes de dues, de tres i de quatre vegades els vam necessitar perque ens indiquessin el cami que haviem de seguir (a mongolia hi ha bifurcacions constantment, i no es conya!), i sempre ens feien el mateix; quan de lluny veien que t'apropaves al seu ger, entraven tots cap a dintre. Al principi se'ns feia raro, llavors ja era com un joc. Sambaino cridavem! ningu deia res, pero t'esperaven a dins el ger. Entraves i ja no et podies fer enrera, got de llet en una ma, formatge a l'altre i un mutu somriure d'orella a orella.
Ai senyor, i quin pais! Es ideal per viatjar-hi en bicicleta, el transit es inexistent, aixo si, lluny de la capital.
Nosaltres vam pedalar per dues zones ben diferenciades; el Nord, molt verd i amb més relleu, i el Sud, pel Gobi, on les planuries eren inmenses.
Tambe vem haver d'agafar algun bus, el primer per sortir de la capital, i l'altre per entrar-hi. El mal estat de les carreteres fa que qualsevol trajecte duri molta estona i sigui bastant incomode pels sotracs constants, no hi ha mes remei: PACIENCIA!
A l'avio vam coneixer la primera persona mongola, que no entenia gaire que anavem a fer al seu pais. Segons ella nomes hi havia “bad people”, pero res d'aixo, el que vam trobar va ser un pais fantastic amb una gent molt xafardera i curiosa.
El primer dia vam extendre el visat per dos mesos i practicament no el vam ensenyar a ningu fins l'ultim dia al marxar. A partir d'aqui a viure i a disfrutar de Mongolia, de la gent, dels paisatges, del silenci...
L'estil de vida nomada que tenen, ha permes que ens sentissim com a casa cada cop que hem plantat la tenda. Cada vespre un cop instal·lats ens arribava alguna visita-sorpresa a cavall, els convidavem a menjar quatre galetes i quan veien que et posaves a cuinar, marxaven sempre somriguent.
Mes de dues, de tres i de quatre vegades els vam necessitar perque ens indiquessin el cami que haviem de seguir (a mongolia hi ha bifurcacions constantment, i no es conya!), i sempre ens feien el mateix; quan de lluny veien que t'apropaves al seu ger, entraven tots cap a dintre. Al principi se'ns feia raro, llavors ja era com un joc. Sambaino cridavem! ningu deia res, pero t'esperaven a dins el ger. Entraves i ja no et podies fer enrera, got de llet en una ma, formatge a l'altre i un mutu somriure d'orella a orella.
Ai senyor, i quin pais! Es ideal per viatjar-hi en bicicleta, el transit es inexistent, aixo si, lluny de la capital.
Nosaltres vam pedalar per dues zones ben diferenciades; el Nord, molt verd i amb més relleu, i el Sud, pel Gobi, on les planuries eren inmenses.
Tambe vem haver d'agafar algun bus, el primer per sortir de la capital, i l'altre per entrar-hi. El mal estat de les carreteres fa que qualsevol trajecte duri molta estona i sigui bastant incomode pels sotracs constants, no hi ha mes remei: PACIENCIA!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
